Na Xisqueta i na Bruna dels Pirineus...

En una època de gran concentració en poques mans (normalment no gaire interessades en el bé públic) de granges i races d’alta eficàcia en ramaderia d’explotació intensiva i contaminant (sigui porcina, bovina, ovina...). Sempre és un símptoma d’esperança que ramaders, institucions públiques i centres de recerca en veterinària intentin conservar una veritable Biodiversitat encaminada a recuperar la ramaderia tradicional de caire extensiu, sobretot vinculada a un territori que no sempre té accés directe als grans centres econòmics...

Però, no us penseu que aquestes fites no tenen un rerefons molt més profund, també a nivell global... Penseu en un moment en una taula ben parada i temps per gaudir-ne, bona vianda, seleccionada i ben cuinada. On els flaires ocupen profitosament espai, pensament i boca (sembla broma, però massa menjar que es ven en moltes àrees comercials no ha tingut gaire temps per agafar textura i sabors). En altres paraules: Slow Food!

No obstant, no creieu que ni ha prou en entaular-se i menjar. Aquest moviment social (té també seu a Espanya: www.slowfood.es) gaudeix del bon menjar sigui en forma de carn, peix, verdures... (qui no s’apunta?). Però, també vol que els valors indissociables de la menja seleccionada (identitat del territori, història, ramaders, paisatge, orígens, terreny...) es conservin com a patrimoni del millor de la nostra terra, sigui on sigui...

Encara, que en el nostre cas, no cal viatjar gaire lluny per gaudir de la felicitat en el menjar i, de passada, del bellíssim paisatge dels Pirineus... Tanmateix, avui toquem els de Lleida. Podeu, entre altres coses, tornar a veure els de Slow Food, ara a Lleida: http://terreslleida.slowfood.es/

Fins ara, us he explicat per un cantó que diversos actors s’han esforçat per en recuperar o mantenir (o ambdues) diverses races de ramaderia i per un altre cantó, la cada vegada més celebrades reunificacions de qualitats organolèptiques i mediambientals (amb tota la càrrega humana que això aporta).

Però, passem a exemples concrets: en 1995 es va veure amb cert esverament que la Ovella Xisqueta, pròpia dels dos Pallars i de la Alta Ribagorça, anava pel camí de no tornar a pasturar mai més. Un any més tard, es va crear l’agrupació dels seus criadors... Ara, segons càlculs de la Generalitat d’un total de 45.000, deuen haver-hi de pura raça entre 15.000 i 20.000.

Sense descomptar la Vaca Bruna dels Pirineus, també amb forta presència als dos Pallars i a l’alta Ribagorça...

Què aconseguim amb aquestes dues races? Primer, tenir animals molt ben adaptats a les condicions del terreny, adequats a l’explotació extensiva amb molt bon rendiment reproductiu. Segon, siguin els productes làctics com els carnis, són d’alta qualitat (recordem que la vaca bruna proporciona tant una denominació d’origen com a Vedella dels Pirineus Catalans com de Bruna Ecològica) i amb el valor afegit del seu origen. I per últim, es dignifica el treball de les famílies de muntanya tot oferint ingressos econòmics per una activitat tradicional. A més del valor de conservar tant costums com territori...

Gaudiu dels Pirineus...

El Firaire Rodamóns