dimecres, 8 / juliol / 2009

La Festa de Lilla, algunes imatges...

El proppassat 28 de juny (d'enguany!) varem assistir a la Festa de l'Era a la població de Lilla (comarca de la Conca de Barberà, Tarragona)

Una festa que recull els costums dels nostres ancestres (bé no tots...) en la preparació de les eres abans de començar a batre el blat recollit.

A fi d'il·lustrar la jornada, us en fem cinc cèntims en forma de fotografies. Com podeu veure a l'esquerra, la seva vestimenta és fidel a l'original que es feia servir llavors.

Sense descomptar que també ho havia viscut de petita i potser de més gran (no vàrem aclarir si hi va participar...).

Per tant, el valor de la foto és pura etnologia vivent! Mireu-vos-la ben bé!

Però... no tothom era del poble!

Si us fixeu en la imatge de la dreta, tot havent-se posat el clàssic barret de palla per passar desaparcebuts!

La seva manera de vestir els delata com a observadors... però qui seran?

Els seguirem...
Això sí, sense que ho sàpigan!

Je, je!





Aquí els tenim... definitivament no són de la pagesia.

A més, us heu fixat com somriuen? M'han descobert!!

En deuen estar preparant una de molt grossa...


Ai, ai, ai!! què patirem?






Per fi hem pogut agafar un de sol!

Si volia passar desaparcebut, us ben puc assegurar que aquest vano no s'adiu pas amb la figura del pagés suat i esgotat desprès de segar durant diversos dies...

Però, desprès d'insistir sobre que feien a Lilla en plena festa, sols m'ha constestat amb un somriure!! Vaja, a més a més el veig molt relaxat!!

Sé que tenen quelcom a veure amb la Festa de la Era, però no sé pas què hi fan!

O potser ja ho han fet? Seguirem investigant!!

dimecres, 13 / maig / 2009

La Festa de les Trementinaires...


Ahir parlàvem de Tuixent en motiu de l'Escola de Folk i el curs "Llancers de Tuixent i altres danses del Pirineu"... però, teniu un altre motiu per visitar el poble!

La Festa de les Trementinaires! Els dies 30 i 31 de maig!

Heu sentit parlar de les Trementinaires? Per un cantó, en plena crisi demogràfica (estem situats a mitjans del segle XIX) de trobar aixopluc propi i feina dignes (la població estava creixent i la terres dels Pirineus prou dura per l'agricultura i la ramaderia no podia satisfer la puixant demanda) va fer que una part molt important de la població anés a cercar contrades més riques uns de forma permanent i altres per temporada....

Però, no tothom! Tal com llegim:

"I va ser en aquest marc de desmembració social que moltes dones de la vall es van dedicar a extreure d'aquesta terra aspra i poc agraïda un medi per sobreviure a les transformacions d'una Catalunya per on, tot caminant i carregades d'herbes i olis, anirien "guarint i curant tots els mals".

No obstant, per l'altra cantó, un altre pilar fonamental, fou la transmissió oral, que generació rere generació va acumular uns coneixements que moltes companyies farmacèutiques ja voldrien:

"La coneixença de les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d'elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral, varen ésser, entre altres, els factors que les varen motivar a exercir aquest nou ofici. El seu nom el deuen a la trementina, el remei que més popularitat els va donar. Aquest ofici va absorbir a la major part de la població femenina de la vall durant més de cent anys."

Però, d'on ve la seva denominació, "Trementinaire"? D'una de les substàncies que feien servir per guarir, la "trementina":

"El procés original d’elaboració de la trementina comença amb l’extracció de la resina del pi roig. Aquesta, un cop purificada, està llesta per utilitzar. El seu aspecte, quan és freda, és sòlid, cristal.lí i brunenc.

La composició que se’n coneix, és la d’una trementina reelaborada a partir de les matèries primeres comprades a les drogueries -pega grega- i a les farmàcies, l’essència de trementina.

Cada trementinaire fabricava així la seva pròpia trementina, i se’n podien trobar de diferents textures, colors i fluïdeses. L'ús més freqüent que es dóna a la trementina és en forma de pegat sobre la zona afectada.

Els pegats de trementina eren molt utilitzats contra el dolor, els cops i les torçades. Era bo també per a picades d’aranya o d’escurçó, per a les úlceres i grans infectats."

Però, no es quedaven en la trementina i prou, clicant tindreu molts més exemples i visitant el seu museu, encara més...

També us recomanen, també aquest Treball de recerca de Batxillerat de Lídia García i Judit Canadet

Aneu a la festa i visiteu el museu, un cap de setmana de festa i de saviesa popular enmig dels Pirineus!

dimarts, 12 / maig / 2009

Escola Folk del Pirineu...

L'any 1996 es va encetar la programació que el Centre Artesà Tradicionàrius juntament amb la Conselleria de Cultura, tal com podem trobar al lloc web del CAT: "Tretze anys de programació ininterrompuda que el CAT Centre Artesà Tradicionàrius i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya van iniciar (..), amb col·laboració de l’associació Arsèguel i els Acordionistes del Pirineu."

En aquesta edició es torna a portar a terme els anomenats Tallers d'Arsèguel... encara que l'escola també la podem trobar a la Vall de Boí i les Valls d'Àneu...

Però, el més destacable és que que en aquesta edició, hi podem afegir la població de Tuixent amb el Taller de "Els llancers de Tuixent i altres danses del Pirineu" A càrrec de Josep Lizandra els propers dies 15, 16 i 17 de maig.

Més informació a:

C.A.T. Centre Artesà Tradicionàrius
Trav. de St. Antoni 6-8 ( entrada per Pç. Anna Frank)
08012 Barcelona
Telèfon 93 218 44 85
Fax 93 415 55 81
tramcat@tradicionarius.cat
www.tradicionarius.cat

Però, tanmateix, aquest ball dels llancers té prou història com per fer-hi esment:

"Es van començar a ballar en salons burgesos, als
balls de l’alta societat (al programa dels balls de
Carnaval de l’any 1860 al Liceu de Barcelona hi
figurava el ball dels llancers), però ràpidament
es van anar escampant en festes populars i van
arribar als llocs més allunyats on han perdurat
fins a temps relativament recents.

Aquest és el cas de Tuixent on, gràcies també al
fet que tenien uns músics autòctons (el ferrer
de Tuixent i els seus fills) que els tocaven cada
any per la festa major, s’han anat conservant en
el record dels habitants actuals i els nens de
l’escola els han recuperat i tornat a ballar
(1988).

Els balladors que varen tornar-los a ballar l’any
1988, gràcies als quals es van poder recuperar,
varen ser: la Maria de cal Foguetó, la Maria i el
Lluís de ca la Llum, el Pere de cal Caterí, el Pep
de cal Jaumet, la Leonor de cal Peritxola i la Pepita
de ca la Polla.(...)"

Trobareu més informació al catàleg en PDF (pàgina 16)

No obstant, si esteu interessats, penseu en la possibilitat de recuperar un patrimoni cultural que mai es va perdre, però poc conegut ( i a més d'un ball de saló al Pirineu)...

Encara que si voleu podeu afegir al llistat a Castelló d'Ampúries (Alt Empordà), on l'Agrupació Mediterrània Dansa també recupera aquesta dansa:

"Coneixem per Llancers un ball de saló vuitcentista que es ballava a les sales de ball catalanes a la segona meitat del segle XIX provinent d’altres països europeus.

D’aquesta peça de ball, se’n feren moltes versions musicals, ja que conservant l’estructura i els compassos, en trobem moltes melodies i arranjaments diferents.

Tanmateix totes les versions coreogràfiques coincideixen en la disposició de les quatre parelles en quadrilla, foren les figures i els desplaçaments que sofriren algunes variacions, segons el lloc on es ballava.

La recuperació de la coreografia corresponent a Castelló d’Empúries va començar amb una recerca exhaustiva dels antecedents d’aquest ball al municipi.

Es varen trobar dues partitures corresponents als Llancers composades per músics de Castelló: la primera amb títol de “Lanceros” i signada per Pau Guanter “Rossinyol”, la segona anomenada “Los Precursores” del mateix compositor, però amb una ressenya final: reducció a piano per J. Blanch. Per tal de poder recuperar la dansa, es varen fer uns nous arranjaments per cobla de la segona partitura trobada ja que correspon a la més utilitzada i coneguda a la vila.

D’altra banda, es varen esbrinar les darreres ocasions en les quals es recordava haver ballat aquesta dansa o intentat fer-ne la reconstrucció: aquest fet succeí en els anys 1920, 1947 i 1948.

Però fou a la Festa de la vellesa del 1948 que els protagonistes de la representació posaren una lletra a la melodia per tal de recordar la coreografia de la dansa. Aquesta lletra i la memòria d’algunes d’aquelles persones que la ballaren ( ara gent gran però amb molta empenta), feu possible la documentació d’aquesta coreografia.

Alguns membres de l’Esbart Mediterrània, aparellats amb la gent gran que va ballar la dansa l’any 1948 i va col·laborar en la recerca van fer un acte de presentació del Llancers de Castelló d’Empúries, el dia 21 d’abril de 2001. Uns dies mes tard, aquest acte es repetí davant la Catedral de Castelló pel programa de TV2 Catalunya en directe."

Inclós podeu descarregar-vos la seva coreografia (diferent de la Tuixent) per anar practicant...

dimecres, 25 / febrer / 2009

Bicentenari de la Batalla de Valls...

Poques vegades, es fan celebracions de batalles perdudes.... Encara que sempre podem trobar excepcions... no tant sols a nivell d’una batalla (alguna es va guanyar en contra de les tropes borbòniques), sinó de tota una guerra: la de secessió del segle XVIII a Catalunya i la seva sagnant derrota.

Però, tanmateix, la majoria de vegades les commemoracions són de victòries... com per exemple a Irlanda del Nord... Un lloc on sembla que les armes hagin callat , però no pas la Ordre d’Orange, una organització fraternal (bé, no pas amb tothom) de religió protestant i fundada el 1795 que té el costum de commemorar la derrota dels catòlics d’Irlanda cada mes de juliol...

Però, no de qualsevol manera.. sinó desfilant per les barriades catòliques d’Irlanda del Nord (no serien gaire ben rebuts més avall, cap a la resta de l’illa, a Irlanda). No obstant, per sort de la població civil no tots els països del món es commemoren les batalles o les guerres d’aquesta manera...

La gran majoria prefereix recrear les batalles d’on varen sortir guanyadors... en aquest aspecte els EUA són uns veritables especialistes. Encara que, quasi naturalment, són els guanyadors qui recreen els dos bàndols. Una qüestió que demostra una molt bona salut de la pau!

Tanmateix, a Europa, s’està estenent associacions que tot recreant uniformes, tàctiques, armes i batalles viatjant a altres països per oferir una versió més fidedigna de l’enfrontament, especialment de l’època de Napoleó...

Precisament, retornat a la frase de l’entradeta, destaquem que es commemora una derrota en una batalla (no pas en la guerra, però ben bé no sé fins a quin punt la tornada de Ferran VII va ser una bicoca!): el bicentenari de la Batalla de Pont de Goi (25 de febrer de 1809, Valls, comarca de l’Alt Camp) de l’exèrcit espanyol a mans de l’exèrcit napoleònics. És a dir la Guerra del Francès...

Encara que un any abans, la Batalla de Bailén no va portar gaire bons presagis als francesos!

No obstant, tornant a l’època moderna, no podem menysprear que aquest tipus de commemoracions (precisament aquests últims anys, s’han celebrat diversos actes relacionats amb la Guerra del Francès) han esdevingut potents eines de promoció de turisme cultural i de recuperació del patrimoni (costums, gastronomia, balls...)

Des d’ahir mateix (dimarts 24 de febrer) i fins el proper diumenge 1 de març la ciutat de Valls es proposen diverses conferències, tallers gastronòmics i de teatre, exposicions, concursos caminades, itineraris per la zona de la batalla... i, realment interessant; una recreació històrica de la batalla...

Per més informació sobre totes les activitats i saber més sobre la història, descarregueu-vos aquest document.... no us ho perdeu!

dimarts, 29 / juliol / 2008

Mercat Romà d'Iesso....

El proppassat dissabte 19 de juliol es va celebrar la 12a edició del Mercat Romà de Iesso (declarada festa local d’interès turístic de Catalunya), encara que a la mateixa setmana (del 14 al 18 de juliol) sota el nom de Cap vespres a la romana es van realitzar diverses activitats de difusió de la cultura i costums romana, inclosos diversos tallers i cursos amb molt d’èxit de participants i de públic...

Però, tot tenint en compte que a la mateixa població és un important jaciment de l’època romana i és seu d’un Curs d’arqueologia que ja ha complert la segona edició aquest mateix mes de juliol.... Això deu voler dir que ja hi quelcom important darrere? Primer de tot... la antiga ciutat d’Iesso estava (bé encara hi és) sota l’actual ciutat de Guissona (Segarra).

Però anem pels seus ciutadans... Just abans d’esdevenir romana hi havien els lacetans, ibers de la Catalunya Central (segons en parlen dos autors: Plini el vell i Ptolomeu).

Els seus àmbits de influència se centraven en la comarca del Bages, amb extensions cap a Ponent, l’Anoia, el Solsonès i, la Segarra (bé, en aquella època no existien com a tal, però se’n podeu fer una idea) Veritablement eren en ple centre de Catalunya...

Segurament ja devien disposar del seu propi mercat, doncs la seva ciutadella més important en aquells moments era, precisament, la futura Iesso (una situació privilegiada que els romans van saber aprofitar-se...)

Però, com sempre passava, la qüestió va canviar quan arribaren els romans... Primer de tot un xic de sang i foc esfereïdora i molta resistència... S’ha de dir en honor dels Lacetants que juntament amb lleidatans (ilergets) i osonencs (ausetans) varen donar molt, però molt “mal de cap” a l’imperi romà...

Fins al punt que tot un Cònsol (magistrat suprem de l’imperi Romà) en aquest cas en Marc Porci Cató Censorí, va haver de venir amb l’exèrcit més gran que havia enviat el Imperi fins llavors. Corria l’any 195 a.d.C.

Ja us podeu imaginar com va anar... Els pocs que varen sobreviure van ser venuts com a esclaus... I, els que no van oferir resistència no van pensar pas en tornar-hi a la resistència!

No obstant, per poder parlar de la gran ciutat, hem de parlar la ciutat ja totalment romana i fundada a l’any 100 a.d.C. Però no creieu que fos petita...les seves mesures estaven entre 15 a 18 hectàrees.Penseu que el “Cap i Casal”, Barcino, (en aquella època encara no ho era pas!) “sols” en tenia 10 i que la capital imperial (o republicana): Tàrraco, en feia entre 70 ó 80 ha.

Sense descomptar, que per apaivagar un xic els ànims dels vilatans d’Iesso i de tota la comarca, la ciutat disposava d’unes Termes de quasi 3.000 metres que es van posar al descobert tot just l’any proppassat (banys calents, sauna, àrea tèbia, aigua freda, massatges, esport, piscina descoberta... tot un luxe de capital!)

Però, anem per la part més comercial... S’ha descobert en les excavacions que la producció de vi era de caire industrial, sense descomptar una important explotació agrària... A més, el seu mercat va esdevenir un dels més importants de la Catalunya central durant més de set segles... fins que es va perdre el rastre en arribar els visigots (segle VI) i després el sarraïns (segle VIII).

No se’n va sentir parlar de nou de la vila fins el segle XI... Però tants canvis havien desmillorat notablement el seu mercat romà.... Però, per fer boca per la propera edició, podeu visitar el jaciment amb més de 20.000 metres quadrats convertits en Parc Arqueològic i el Museu Eduard Camps on trobareu importants peces...

Salutacions,

Firaire Rodamons


dimecres, 11 / juny / 2008

Sobre Cultura Tradicional i Popular...

Tal com us avançava en l'anterior comentari, parlarem de què entén la Generalitat de Catalunya per cultura tradicional i popular...

Primer de tot veiem que, segons ells, no hi ha cap mena de diferència... Fem-nos unes quantes preguntes:

  • La cultura tradicional és d’arrel popular, no hi cap dubte, però... tota la cultura popular és tradicional?

La resposta? Us dono algunes dades per reflexionar (je, je!) Es pot considerar tradicional, un festival de música electrònica com és el Sonar? I, potser, popular?

Si comptem amb el gran nombre de persones que hi van, certament el podríem qualificar de “conegut” o inclús podríem arriscar-nos a definir-lo com a “cultura popular”... Segur que algú de vosaltres em dirà que també pot entrar en consideració de un partit del Barça en les seves èpoques glorioses.

Tanmateix, anem al tall! No oblidem que hem de partir d’un fet inqüestionable, el Fútbol Club Barcelona parteix d’una premissa ben clara: és un club per a socis. Per tant, ja no estem parlant de quelcom “popular”, per molt que ho sembli... També era el cas del Gran Teatre del Liceu fins a la seva actual etapa de gestió pública.

En canvi, el fet que un festival, un esdeveniment o una obra de teatre estiguin destinades, en principi, al gran públic pressuposa un caire popular... Una altra qüestió és si pot interessar més o menys. Encara que sempre pot sortir algú, d’entre el públic, i dir que certs “productes culturals” estan dins la secció “alta cultura”...

A veure, un dels fets inqüestionables de la nostra societat és la universalització de l’educació primària i secundària... Si volem criticar la falta de formació en aquestes etapes educatives sobre com entendre totes les manifestacions culturals que esdevenen en la nostra època, ja toquem a altes esferes governatives (je, je! Tot just estem en una campanya de foment de la lectura...)

Però si comptem que l’accés als museus no és un luxe, que el Palau de la Música precisament no és per a aristòcrates o que el Teatre Nacional de Catalunya o el Teatre Lliure són de gestió pública, encara podem defensar el concepte “alta cultura”? Això, sense parlar que la cultura tradicional no sempre és tant popular com hauria de ser... Precisament us convido a conèixer-la amb més profunditat a Barcelona, els dies 21, 22 i 23 (teniu revetlla inclosa) al Moll de la Fusta...
Més informació en aquest Llloc Web.

Salutacions

El Caganer Il·lustrat

divendres, 6 / juny / 2008

Ja tenim nova Bèstia al Costumari Català...


Benvolgudes i benvolguts,

Sempre és un goig anunciar el naixement de noves criatures, sobretot si són de caire satànic i passen a formar part del Bestiari Popular!!

Els pares de la "criatura" són uns joves emprenedors pertanyents al Grup de Diables “Rigor Mortis” de Solivella, associació cultural de diables creada el 1989 que juntament amb l'ajuntament de Solivella (Conca de Barberà) han portat a terme el Taller de construcció de "La Bèstia"...

Penseu que és una actualització del mite de Persefone (mite grec) o Proserpina (versió romana o llatina), filla de la deessa Ceres (molt vinclada al proveïment dels recursos alimentaris de la Naturalesa) va tenir la mala sort d'estar en el lloc equivocat quan el déu Hades (sotsmon o en versió moderna "cristiana", l'infern) va sortir amb ganes de trobar parella... la mare no s'ho va agafar gaire bé!

Gràcies a un acord diplomàtic entre Zeus (el pare de la noia) i el "marit" (per així dir-ho)... es va permetre que la noia anés a veure als seus pares sis mesos a l'any... La gràcia d'aquesta arribada és que s'actualitzat l'aspecte de la noia! Un xic més d'acord amb el seu lloc de residència habitual...

Tot plegat es presentarà el dissabte 21 de juny pel tard a "La Nit dels Walpurgis. L'arribada de Proserpina"

No us ho perdeu, gaudireu de la festa i serà un bon preludi d'entrada als solstici d'estiu... Tanmateix aneu amb compte amb els diables!!!!

Salutacions,

El Firaire Rodamóns