O, simplement, la tradició del Tió... un pobre tronc amb cara maquillada i barretina, que no para de rebre trompades fins que “expulsa”, del seu estomacat cos, els joguets, torrons i llepolies que nens i gran es cruspiran...
Sense descomptar l’Era Soca de Nadau que es celebra el 24 de desembre a la nit a Les (Val d’Aran) on la crema d’una soca d’arbre (realment gegantina, pot arribar a fer més de dues tones) aplega al seu voltant tot el poble. A més de xocolata calenta, llepolies pels nens, coca, mistela i rom (sols pels grans, s’entén!)
Perquè picar un pobre tronc? Perquè cremar una soca? Potser per escalfar-se... Sí, però hi ha quelcom més...
Segons la tradició cèltica mediterrània (un xic diferent a la del centre d’Europa) el 25 de desembre, més o menys coincidint amb el solstici d’hivern (segons quin calendari), se celebrava la resurrecció d’un Déu o Semidéu (no resta del tot clar) anomenat Belenus. El qual era molt venerat per la seva relació amb la llum del sol i les bones collites en l’agricultura... Com? Cremant un tronc i fent una festa. A més de donar regals tant a grans com a petits...
Per cert, el 1 de maig feien la festa grossa de celebració d’aquest Déu, suposem que el fet de celebrar la seva resurrecció era una manera de garantir que en Belenus no es tornaria a dormir sense haver fet abans bé la seva feina!
Tanmateix, va ser l’emperador romà Constantí (en el segle IV de la nostra era) que tot tenint bon ull per erigir el cristianisme com a religió de caire més popular, va canviar la resurrecció per un naixement en una establia... pel 25 de desembre (fum, fum, fum!)
No obstant, no podem deixar de esmentar que les tradicions cèltiques més centreeuropees també tenen el seu lloc en la nostra casa... Ja us he esmentat en els primers paràgrafs la tradició d’importar el bosc a la llar. Sobretot, com una manera d’aprofitar el poder, segons els druides, que emana de les fulles perennes...o, de tots els elements d’un bosc atlàntic o de muntanya!
Encara que introduir l’arbre (normalment un avet o un altre de fulla perenne) a casa,no es va realitzar fins el segle XVI a Alemanya...Encara que la tradició, de caire més lúdic adult, és la d’afegir en un lloc estratègic de la casa unes branques de vesc a fi que quan passi home o dona per sota... fer-li un petó.
Una tradició que essent molt anglosaxona, té molt a veure amb una deessa escandinava que havent-se-li mort el seu fill, va aconseguir ressuscitar-lo gràcies a les seves llàgrimes que es van convertir en baies de vesc... per celebrar-ho, sota d’un arbre de vesc donava petons als afortunats mortals que hi passaven.
Bones festes us desitja qui us escriu...El Firaire rodamóns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada