Presentació social del Caganer Il·lustrat

Benvolgudes i benvolguts,

Sóc el Caganer II·lustrat.. el perquè d'aquest nom? Doncs a una nova concepció intel·lectual de la Escatologia, per un cantó referida a la ciència dels detritus i per a l'altra a la concepció religiosa sobre què hi ha desprès de la mort...

Bé, us ho explico en altres paraules, em dedicaré a pensar en veu alta de com certes decisions, pensaments o decrets oficials o no oficials (inclós les oficiososes) a vegades afecten a la ja dura supervivència de la cultura (sinò és que en decreten la seva mort... ) poden ser analitzades d'una forma sarcàstica sense resultar ofensiva per ningú (bé, tampoc ho garantim)

No obstant, una altra intenció és alleugerir la meva consciència de decisions que considero pesades, desagradables i, masses vegades, irracionals... Sense descomptar la intenció d'anar més enllà del fet i contextualitzar-lo de forma adequada...

Ens retrobarem passat festes...

Bon Nadal

El Caganer Il·ustrat

Pessebres ben vius...

Com molts de vosaltres ja sabreu. a Catalunya tenim una llarga tradició sobre pessebre vivents que té en dues localitats prou allunyades el deganat en joc... A saber: Corbera de Llobregat, realitza representacions des de 1962 i el de... Castell d'Aro, és ben viu des de 1959! Tanmateix, val la pena que visiteu els seus enllaços...

No obstant, una diferència que considerem substancial amb els pastorets és la falta de dramaturg. És a dir, la falta d'un guió teatralitzat. Encara que faci falta un cert treball de documentació previ (en funció de l'època que es vulgui representar), els personatges tenen total llibertat de control dels seus personatges, sense menystenir ni edat, sexe, aptituds o color de la pell... Un fet que s'incardina, de forma extraordinària, en el desig de participar de tot un poble. Fet prou important, doncs estar-se a la fresca (a vegades a sota zero) és prou sacrifici...

Per poder escollir quin us fa més la peça, aquí teniu un llistat prou exhaustiu (no garantim del tot, doncs procedeix de la Conselleria de Cultura) dels Pessebres Vivents que es fan i desfan a Catalunya...

Certament és un costum prou arrelat en els països catòlics, segons la tradició el primer en fer un pessebre vivent va ser en Sant Francesc d'Assis, justament al nadal de 1223, doncs a part de les figures de la sagrada família va afegir un bou i un ase ben vius, encara que com sempre hi han versions ben contraposades sobre el primer pessebre.

Però, i a Espanya? Em sembla que no he pogut trobat (com a mínim per la xarxa) cap pessebre amb persones i animals vius amb tradició. Perquè el afegitó de "amb tradició"? Doncs per que a la població d'Archena (Múrcia), segons explica aquest lloc web sobre Nadals desconeguts a Espanya, el Mercat Medieval té 500 d'existència. En canvi, el pessebre vivent fa poc temps (no ho especifica), això sí. Més de 100 persones el representen! A part d'aquest, res de res....

No és així en Itàlia, on la tradició artística (sobretot a Nàpols) té una connexió directe amb la població, que demostra any rera any una gran passió. Segons aquest lloc web, Nadal i Tradicions a Nàpols, un dels pessebre vivents més bells es fa a Vico Equense (al sector de San Salvatore). Suposem que a prop de Nàpols..

Tanmateix, a nivell de curiositats, paga la pena saber-ne de Cràcovia (Polònia) on a mitjans del segle XIX, es desenvolupen grups de músics i titellaires que combinen les Nadales i un pessebre prou gran per que diverses titelles poguin cantar, actuar i de passada criticar... Aquest costum va arribar a tenir tal ressò que no hi havia casa gran que no els acollís. No obstant, la segona guerra mundial va fer desaparèixer de soca-rel aquestes corrues de Nadales, Pastorets i Pessebre vivent que tanta goig havien proporcionat.

Encara, que no ens podríem oblidar de centreamèrica i de sudamèrica, on el catolicisme es fusiona amb elements propis indígenes o importats pels descendents dels antics esclaus africans. Talment una tradició amb tal poder visual i sonor digne de no perdre-se'l, si en teniu ocasió. En alguns llocs aquests pessebres vivents els anomenen Pastorelas (manera més curta de dir-ho, val a dir).

Bon Nadal a Totes i Tots!

El Firaire Rodamóns

Per Nadal... cremem una soca!

Sabíeu que el Nadal, com ja s’ho podeu suposar, té orígens agrícoles o millor dit boscaries... No és per res que moltes persones els encanti posar a casa seva escorça d’alzina sureda, molsa verda i humida (element prohibit als visitants dels boscos catalans), aigua simulant ser un riu i alguns elements vegetals al pessebre... O afegir un avet al menjador, adornat al gust del consumidor.

O, simplement, la tradició del Tió... un pobre tronc amb cara maquillada i barretina, que no para de rebre trompades fins que “expulsa”, del seu estomacat cos, els joguets, torrons i llepolies que nens i gran es cruspiran...

Sense descomptar l’Era Soca de Nadau que es celebra el 24 de desembre a la nit a Les (Val d’Aran) on la crema d’una soca d’arbre (realment gegantina, pot arribar a fer més de dues tones) aplega al seu voltant tot el poble. A més de xocolata calenta, llepolies pels nens, coca, mistela i rom (sols pels grans, s’entén!)

Perquè picar un pobre tronc? Perquè cremar una soca? Potser per escalfar-se... Sí, però hi ha quelcom més...

Segons la tradició cèltica mediterrània (un xic diferent a la del centre d’Europa) el 25 de desembre, més o menys coincidint amb el solstici d’hivern (segons quin calendari), se celebrava la resurrecció d’un Déu o Semidéu (no resta del tot clar) anomenat Belenus. El qual era molt venerat per la seva relació amb la llum del sol i les bones collites en l’agricultura... Com? Cremant un tronc i fent una festa. A més de donar regals tant a grans com a petits...

Per cert, el 1 de maig feien la festa grossa de celebració d’aquest Déu, suposem que el fet de celebrar la seva resurrecció era una manera de garantir que en Belenus no es tornaria a dormir sense haver fet abans bé la seva feina!

Tanmateix, va ser l’emperador romà Constantí (en el segle IV de la nostra era) que tot tenint bon ull per erigir el cristianisme com a religió de caire més popular, va canviar la resurrecció per un naixement en una establia... pel 25 de desembre (fum, fum, fum!)

No obstant, no podem deixar de esmentar que les tradicions cèltiques més centreeuropees també tenen el seu lloc en la nostra casa... Ja us he esmentat en els primers paràgrafs la tradició d’importar el bosc a la llar. Sobretot, com una manera d’aprofitar el poder, segons els druides, que emana de les fulles perennes...o, de tots els elements d’un bosc atlàntic o de muntanya!

Encara que introduir l’arbre (normalment un avet o un altre de fulla perenne) a casa,no es va realitzar fins el segle XVI a Alemanya...Encara que la tradició, de caire més lúdic adult, és la d’afegir en un lloc estratègic de la casa unes branques de vesc a fi que quan passi home o dona per sota... fer-li un petó.

Una tradició que essent molt anglosaxona, té molt a veure amb una deessa escandinava que havent-se-li mort el seu fill, va aconseguir ressuscitar-lo gràcies a les seves llàgrimes que es van convertir en baies de vesc... per celebrar-ho, sota d’un arbre de vesc donava petons als afortunats mortals que hi passaven.

Bones festes us desitja qui us escriu...

El Firaire rodamóns